Angelòrum

Hui no parlaré de cap cognom en particular, sinó d'una antiga tradició valenciana, la de l'Angelòrum, tan desconeguda en l'actualitat, com popular fa tan sols 200 anys en Cocentaina. L'Angelòrum era una mena de tradició funerària que podia durar fins a 15 dies per "celebrar" la mort i acompanyar en el dol als pares dels albaets. Un albaet era un xiquet mort. Recordem que fins fa molt pocs anys la mortaldat infantil estava a l'ordre del dia, per tant, la costum popular era acompanyar als pares dels difunts durant una llarga festa per a que aquests pogueren oblidar ràpidament a l'albaet o l'albaeta.

La costum estava abastament extensa per tot el Regne de València, però no per a això a alguns, com al mateix bisbe d'Oriola, els semblava una tradició bàrbara. Copiant les paraules literals d'en Josef Tormo, bisbe d'aqueixa diòcesi:

“(...)En número considerable de estos pueblos se ha introducido la bárbara costumbre de los bayles nocturnos con motivo de los niños que se mueren, llamados vulgarmente “mortichuelos”, no habiendo bastado para exterminar los daños espirituales y temporales que de ello resultan, el desvelo de mis Antecesores y mío, y excomuniones fulminadas para desterrarlo. Por dos, y aún tres noches, y hasta que tal vez el hedor del cadáver les obliga a avisar al Cura, suelen juntarse hombres y mugeres, la mayor parte mozos y doncellas en las casas de los padres de los difuntos, y contra las leyes de la humanidad se gastan chanzas, invectivas y bufonadas contrarias a la modestia, y consideraciones cristianas que presentan la muerte de un hijo; y después se bayla hasta las dos o tres de la mañana, en que se retiran, alborotando las calles con gritería, relinchos y carcajadas, y muchas veces no dejando fruta en los campos, con no pocas quejas y sentimiento de sus dueños. La grande población de aquel territorio hace mui frecuentes estas funciones, por los muchos niños que se mueren, lo que ocasiona que se pierdan muchos jornales, pues como el retirarse a sus casas es a hora en que es mui difícil logren el descanso correspondiente de la noche para trabajar entre el día, se aumenta su infelicidad y miseria y se perjudican los expresados fines. (...)”.

De fet, el cineasta socarrat, l'estimat Marc Sempere Moya, ha fet una interessant pel·lícula, quasi tota gravada en Cocentaina, on retrata aquesta costum i la transposa al segle XXI: El Ball del Vetlatori, vos la recomane.

En aquests dos enllaços (1 i 2) trobareu més informació sobre aquesta costum i, finalment, ací vos pose la llista d'albaets pels quals es va celebrar un Angelòrum en Cocentaina. Segur que reconeixeu molts dels cognoms d'aquests desafortunats: Barrachina, Vidal, Martí, Moltó, Falcó, Giner, Ferrando, etc.

Els cognoms de Cocentaina

Fa aproximadament un mig any va contactar amb mi, a través d'una xarxa social, una desconeguda familiar meua, l'Alejandra. Ella havia descobert a través de l'ADN que érem cosins llunyans i volia saber, per curiositat, en quin punt del nostre arbre genealògic entroncàvem. Tot i que és un tema que sempre m'havia despertat interès, en aquell moment l'arbre genealògic de la meua família que jo tenia documentat, no abastava més de 4 ó 5 generacions. Quan li vaig comentar a l'Alejandra, ella em va obrir els ulls a una eina que m'ha ajudat a fer créixer el meu arbre genealògic d'una trentena de persones a més de 1.100 persones, de moment. De fet, em consta que l'arbre genealògic de l'Alejandra abasta ara mateix a més de 6.000 persones. En el meu cas, en moltes de les branques familiars he pogut arribar fins principis del segle XVI. La qual cosa és més que impressionant.

Aquesta eina no és altra que el titànic esforç que algunes arxidiòcesis i diòcesis estan fent per digitalitzar i obrir gratuïtament a tot el públic els seus arxius parroquials. Per tant, en primer lloc vull agrair públicament a l'Arxidiòcesi de València i la Diòcesi d'Oriola-Alacant aquest esforç. També, no voldria deixar-me en els agraïments la Diòcesi de San Sebastian, en la que també he fet alguna consulta en els seus fons parroquials i els arxius registrals de la província francesa del Cantal (Alvèrnia), d'on, precisament, venen molts socarrats. En els agraïments, no vull deixar-me a totes les persones anònimes, com la Inés, de l'arxiu de l'Arxidiòcesi de València que m'han ajudat amb totes aquestes recerques de forma completament desinteressada.

Ací pose els enllaços als fons documentals de l'Arxidiòcesi de València i la Diòcesi d'Oriola-Alacant per a qui li puga interessar.

Així doncs, comence ara un bloc on exposaré algunes històries increïbles que he anat documentant al llarg de les meues recerques per elaborar el meu arbre genealògic. El que també és increïble és que, per part de mare, el 99% dels avantpassats són de Cocentaina fins el segle XVI, la qual cosa converteix en una autèntica broma allò de "Ocho apellidos vascos", ja que ma mare pot presumir de més de 1.100 cognoms socarrats. Per tant, el fil conductor d'aquest bloc són els cognoms de Cocentaina. Cognoms, tots ells, tan populars en la nostra estimada Vila Comtal com Agulló, Albors, Blanquer, Brotons, Carbonell, Cardona, Domènech, Enguix, Falcó, Faus, Fenollar, Ferrer, Figuerola, Giner, Ibáñez, Iborra o Ivorra, Insa, Jordà, Jover, Margarit, Miralles, Moltó, Montava, Oltra, Palacios, Pérez o Pèris, Prats, Ribelles, Richart, Reig, Sala, Sancho, Seguí, Sellés, Sempere, Torró, Trenzano, Vidal i un llarguíssim etcètera.

Espere que gaudiu.