Els pares fundadors

Tots els pobles i nacions que es prècien tenen el seu mite fundacional. Els americans tenen els peregrins del Myflower, els italians a Ròmul i Remo, els catalans a Guifré el Pilos i els francesos a Carlemany. Tot i això, els socarrats tenim descuidat aquest aspecte del nostre sentiment com a poble.

Per això volia cloure aquest blog (*) amb els Pares Fundadors de Cocentaina, aquells 62 valents i valentes que ho van deixar tot per venir a repoblar unes terres inhòspites, guanyades a colp d'espasa i fonèvol  als sarraïns.

No és que Cocentaina no existira abans de la Reconquesta per part de Jaume I en 1244, però, sens dubte, eren altra gent, altres cultures i altres civilitzacions. De fet tenim indicis de presència humana ininterrompuda per tota la contrada des del Paleolitic fins la mateixa Reconquesta. Per exemple, el mateix Jaume I ens explica al Llibre dels Feyts que els sarrains, en un intent desesperat de voler conservar la ciutat de València, van cridar al seu cos d'elit, 40 cavallers de Cocentaina, per fer front als cristians.

Frescos de la Sala Daurada del Palau Comtal de Cocentaina.

Així doncs, una volta conquerida la vila, el territori, incloent la vila i les alqueries circumdants -Atec, Benident, l'Alcúdia, Muro i Benimazuet o Beniasmet-, foren repartides al llarg del 1249, en diverses tongades, entre un grup de 89 beneficiaris. Alguns d'aquests valents i valentes que he pogut documentar són:

• Lope Ochova.
• Jimen Ochova.
• Jaume d'Ochova.
• Ramón de Pina i nou companyons.
• Joan d'Asín i la seua muller Prima.
• Ramón Cepello.
• Pere i Sancho de Saragossa.
• Pere Romeu.
• Marquesa d'Osca.
• Pere Esteve Sanç.
• Domingo Fuentes.
• Berenguer Mur i dihuit companyons.
• Ponç Guillem (L'Alcudia de Cocentaina).
• Guillem de Torrelles (L'Alcudia de Cocentaina).
• Ramón de Canet (L'Alcudia de Cocentaina).
• Pere d'Argentrina (L'Alcudia de Cocentaina).
• Ramón Arnau (L'Alcudia de Cocentaina).
• Ramón Morató (L'Alcudia de Cocentaina).
• Ferrer d'Argilers (L'Alcudia de Cocentaina).
• Jaume d'Oltra (L'Alcudia de Cocentaina).
• Pere Marchí (L'Alcudia de Cocentaina).
• Berenguer Guillem de Vilafranca (L'Alcudia de Cocentaina).
• Pere Zagardia (L'Alcudia de Cocentaina).
• Ramon Mulner.
• Ramón Golmers.
• Pere Sisternes.
• Alfonso Montoro.

D'aquesta llista he exclòs els beneficiaris que van rebre heretats a l'actual Muro d'Alcoi.

(*) No és que no vaja a posar ja mai més cap entrada, però ja no ho faré amb la cadència que ho havia fet fins ara.

El sector tèxtil a Cocentaina

Cocentaina sempre ha estat un poble industriós. En l'actualitat la indústria preeminent és el tèxtil, gracies a l'estel que ens deixa la veïna -i "estimada"- Alcoi, que, no oblidem, va ser una de les primeres ciutats de l'Estat Espanyol en incorporar-se en la Revolució Industrial. Tanmateix, al llarg de la història no sempre ha estat així.

Oficis tradicionals

Des del segle XIX fins mitjans del segle XX, Cocentaina era un referent internacional en la fabricació del calçat. Alguns industrials del sector eren avantpassats meus, com era el cas del José María Reig Reig i de l'Eugenio Torró Monter, dels quals ja hem parlat en ocasions anteriors, però també ho era el sogre de l'Eugenio, el Manuel Sansalvador i del qual també hem parlat ja.

Però si ens remuntem encara més en la història del poble, Cocentaina, entre el segle XVI i XVIII, tinc documentats molts avantpassats que es dedicaven al tèxtil i que en concret eren paraires o abaixadors.

Segons defineix la wikipedia, l'ofici de paraire consisteix en un menestral que tenia com a ofici comprar i preparar la llana, abans que fóra convertida en draps. També havia de fer la feina de rentar la llana, d'emborrar-la, de pentinar-la, de cardar-la, etc., abans que esdevinguera un teixit. En Cocentaina tenim 61 actes parroquials, totes entre l'any 1559 i 1786, on algun dels interessats té com a ofici el de paraire -també escrit en català antic com peraire o perayre-. Alguns exemples, avantpassats meus, són el Jaume Sans Margarit, l'Agustí Sànchis, el Jaume Lleó o el Joan Mas Descals, tots quatre habitants de la vila comtal per la segona meitat del segle XVI.

D'altra banda l'ofici d'abaixador queda definit per la wikipedia com un menestral que tenia com a ofici abaixar el pèl dels draps de llana tot tallant i igualant el pèl sobresortint amb unes grans tisores d'abaixar, caracteritzades per funcionar amb una molla i no tenir punta. Aquest ofici s'associava al de paraire, del qual l'abaixador era una mena d'ajudant. En aproximadament el mateix període que el cas anterior, en Cocentaina trobem 25 actes parroquials on algun dels interessats és un abaixador -o abajador-. Entre d'altres, els meu avantpassat Luis Juan Pujasons.

Si vos interessa el tema, l'investigador Dr. Antoni Llibrer Escrig, de la Universitat de València, ens regala múltiples estudis del sector tèxtil a Cocentaina entre els segles XV i XVIII.

Guerra Civil i l'impacte amb els Torró, Reig, Falcó i López

Fa uns dies ja vaig parlar d'un capítol de la Guerra Civil Espanyola que va impactar greument en la meua família, el cas del pare Torró. Malauradament, la Guerra Civil va afectar d'una manera irreversible families de tota espanya, ja foren d'un bàndol o de l'altre.

Carmen Falcó García-Gutiérrez i sa mare.

En el cas de la meua família, els assassinats per part dels republicans no van acabar en el pare Torró. També Manuel Falcó Reig, nascut el Cocentaina el 1871, i els seus tres fills van ser brutalment assassinats a mans dels republicans en Albacete pel mer fet de ser emprenedors d'èxit. Casualitats de la vida, l'única filla del Manuel que va sobreviure aquest sense-sentit, la Carmen Falcó García-Gutiérrez, es va dedicar a la política i va ser una de les primeres dones en Espanya que va ostentar un càrrec públic, arribant a ser la regidora de família i, més endavant, d'urbanisme d'Albacete. Això, sumat a que la Carmen va donar a la ciutat unes grans extensions de terreny, explica perquè hui en dia hi ha en Albacete un barri que es diu "Barrio Hermanos Falcó", en memòria d'aquests xicons assassinats pels republicans.

Altra branca familiar afectada per la persecució dels republicans, van ser els germans López, un metge i l'altre advocat, assassinats els dos en Cocentaina quan tenien poc més de 20 anys.

Finalment, cal mencionar dos dels meus besavis, el José Maria Reig Reig i l'Eugenio Torró Sansalvador, ambdós empresaris del calçat, que van tenir les seues dues fàbriques expropiades per la, o en nom de la, "República". De fet, l'Eugenio, tement per la vida es va haver d'exiliar al Marroc, deixant enrere dona i quatre xiquets -un d'ells la meua àvia Victòria Torró Insa- i d'on va poder tornar a reunir-se amb la seua família quan tot aquell malson ja s'havia acabat.

Briet, Briat i Briva, de Briva la Galharda a Cocentaina

Fa uns dies, va contactar amb mi el Gabriel, que, al seu temps, em va posar en contacte amb la Lídia, una uruguaio-barcelonina amb profundes arrels socarraes. El motiu d'aquesta cadena de contactes és que la Lídia i jo compartim -al menys- dos avantpassats comuns, el Pere Briet Briet i la seua dona la Margarita Garcia Descals, casats en Santa Maria, Cocentaina, en 1680.

Escut de Briva la Galharda

La Lídia va tenir a bé compartir amb mi una fotografia de l'acta del casament entre el Pere i la Margarita. En aquesta acta, s'especifica que el Pere és d'ofici obrer i nascut en, ni més ni menys, en Briva la Galharda, en la regió francesa del Llemosí, contigua a la regió d'Alvèrnia, de la que ja he parlat en altres ocasions (I i II). Segurament el Pere va emigrar a Cocentaina al segle XVII des de la regió central francesa pels mateixos motius que els Montauds (o Montagut), els Langlade (o Inglada o Langlada), els Chaumeil (o Jaumelí) o els Bonhome (o Bonome), és a dir, en busca de noves oportunitats i, qui sap si esperonats per les guerres religioses de l'època.

El cognom original del Pere, doncs, és Briva, però en Cocentaina aquest cognom ha anat adoptant les tres formes Briet, Briat i Briva indistintament. De fet, hui podem trobar molta gent en Cocentaina que té els tres cognoms -sobre tot Briet i Briva-, sense anar més lluny, el que fou alcalde de Cocentaina entre 2007 i el 2015, el Molt Il·lustre Rafael Briet Seguí.

Havent analitzat els registres parroquials de Cocentaina, puc dir amb pràcticament total seguretat que tots els que duen aquests cognoms en Cocentaina venen originàriament del citat Pere Briet -a traves d'algun dels seus 8 fills-. Per tant, si tu o algú dels teus avantpassats té aquest cognom, que sàpigues que tu també tens un poc de sang occitana a les teues venes.

Cognoms moriscos en Cocentaina

Menjapà, Chorut, Otali, Panyset, Tarraçet, Pardales, Uleim, Potali, Ray, Melich, Menis, Joadam, Hereu, Giber, Calciner, Castellano, Moganer, Oumut, Cachones, Alasip, Borhom, Aray, Ayet, Ballet, Mançor, Bexir, Barato i Baoxa. Què tenen en compte tots aquests cognoms?

Embarcament dels moriscos al port de Dènia.

Tots aquests cognoms els vaig descobrir mentres investigava la vida de la meua avantpassada Getrudis Gisbert Giner, nascuda en la pedania contestana de l'Alqueria d'Estanya en 1655. Sóc un bon coneixedor de la geografia contestana però he de reconèixer que fins aquest moment no havia sentit parlar de tal alqueria. De fet, amb tota la documentació que he estat analitzant, encara no he pogut localitzar tal alqueria.

Revisant els arxius parroquials referents a la població de l'Alqueria d'Estanya, resulta que m'apareixen tots aquests cognoms moriscos que, obviament, hui ja no existeixen en Cocentaina. I no existeixen perquè en 1609 es van expulsar els moriscos d'Espanya i, per tant, les 36 famílies que segons l'Enciclopèdia Catalana habitaven en l'Alqueria d'Estanya en el moment de l'expulsió. Resseguint els arxius històrics, es pot observar que els registres desapareixen al voltant del 1600. Per tant, ja és ben estrany que la Getrudis fóra nascuda en l'Alqueria d'Estanya en 1655. Tal volta l'Alqueria d'Estanya va ser reocupada per gentils després de l'expulsió dels moriscos? Podria ser...

En qualsevol cas, quan totes aquestes famílies van ser expulsades de la seua terra i les seues cases, en Penella encara es giraven per la gran desolació que devien tenir en abandonar aquesta bonica contrada. D'ací que aquesta expressió sí que haja sobreviscut entre els socarrats als temps moderns.

Enguix i Vidal, les arrels valencianes

Hui parlarem de dos cognoms ben socarrats, com ho són Enguix i Vidal, que endinsen la seua història en el més profund de la història del Regne de València.

Comencem pels Enguix. El primer Enguix que tenim registrats ens els arxius parroquials de Cocentaina és el casament de Francisco Enguix amb Ángela Esteban en 1571. Tot i això, la gran majoria dels Enguix actuals que hi ha a Cocentaina no venen d'aquesta parella sinó de Joan Enguix i Vicenta Molina, naturals de Benissoda (Vall d'Albaida). El Joan i la Vicenta van tenir un fill, el Domingo, també natural de Benissoda, que es va cassar en Cocentaina amb l'Anna Pérez -vídua, per cert, de Salvador Reig-, natural de Setla de Nunyes (El Comtat)(*), en 1652. Ací és on aquesta parella van tenir tres fills -dos dels quals són avantpassats meus per dos branques familiars diferents- i és d'on deriven la majoria dels Enguix socarrats de l'actualitat.

Pau de les Germaníes

Benissoda i Cocentaina tenen unes històries paral·leles. De fet, els Roiç (Ruiz) de Corella eren senyors d'ambdúes poblacions. Tot i que, més endavant, Benissoda va acabar formant part del Marquesat d'Albaida i Cocentaina, no. També, Benissoda com Cocentaina van patir un impacte enorme amb l'expulsió dels moriscos en 1609. Amb la diferència que Benissoda, al ser una població menuda, va quedar pràcticament despoblada, mentres que Cocentaina va poder aguantar un poc millor l'embat -Cocentaina va passar de 3.000 habitants a 2.000-. Per tant, no és d'estranyar que els Enguix de Benissoda buscaren parelles fora del seu poble.

Amb els Vidal torna a passar una història similar a la dels Enguix. El primer Vidal que tenim registrat en Cocentaina és el casament de Francisco Vidal, d'Agres, amb Ángela Borras Siurana, en 1588. Però a partir d'aquesta data, van arrivant Vidals a Cocentaina procedents de diversos municipis del sud de l'actual província de València i del nord de la d'Alacant que van quedant despoblats o quasi despoblats arran de l'expulsió dels moriscos, com d'Ador (Safor) o de Xaló (Marina Alta).

Concretament, els meus primers avantpassats Vidal venen del Palomar (Vall d'Albaida), el Pedro Vidal que ve a Cocentaina a casar-se en 1615 amb Isabel Tomàs, d'Alaquàs (Horta Sud).

Per tant, podem observar que els Enguix i els Vidal representen molt bé la història del Regne de València, amb els seus moviments migratoris, de primeries de segle XVII: època convulsa pel tema de l'expulsió dels moriscos i període entre Germanies.

(*) Recordem que en Setla de Nunyès tinguè lloc en 1693 la batalla més important de la Segona Germania.

Palacios, Ferrando, Reig, Margarit i Trenzano, els temibles inquisidors

El fanatisme religiós, malauradament, ha vingut acompanyant la nostra història al llarg de segles i segles. En Cocentaina tampoc ens escapem d'aquest fanatisme irracional que sovint anava contra els més febles, els diferents i, també, perquè no, contra els enemics amb interessos econòmics interposats.

Fent indagacions sobre la meua història familiar, per la branca dels Palacios, he descobert la història de Andrés de Palacios. He de reconèixer que encara no he trobat evidències directes que vinculen a Andrés de Palacios amb els Palacios de Cocentaina, però sí indirectes. Resulta que, aparentment, Andrés de Palacios era l'avi de Martí Palacios, nascut a finals del segle XVI. Andrés de Palacios era un inquisidor del segle XVI que tenia atemorida a mitja Espanya i, de fet, tenia l'apel·latiu de "inquisidor meritissimo en el reyno de Valencia". Tan notable era aquest inquisidor que per internet es pot trobar molta informació sobre el personatge. Així que no redundaré.

La relació de Cocentaina amb el Sant Ofici no s'acabà, però, ací. De fet, a la web de l'associació "Raíces del Reino de Valencia" es pot consultar la llista de Familiars del Sant Ofici de Cocentaina. Entre d'altres he de destacar als germans mossens José i Miquel Ferrando Reig, el segon doctor en Teologia, i germans de Francisco -apotecari de Cocentaina i avantpassat meu-; els germans José i Juan Reig Pastor, cosins dels anteriors; Gaspar Margarit Falcó, germà de la meua avantpassada Ana Marian; o els germans Fray Lorenzo i José Trenzano Selfa, néts del meus avantpassats Juan Trenzano i Vicenta Mira.

Els Familiars de la Inquisició eren membres d'un menor nivell dins de la Inquisició espanyola i no tenien la necessitat de tenir cap vot clerical. Les seues funcions eren les d'informar de tot el que fóra d'interès pel Sant Ofici, com un servei d'informació. Com aquestes persones eren secretes i no podien ser coneguts pels acusats, eren realment temibles. A canvi de la feina realitzada, aquestes persones tenien certes avantatges fiscals, la qual cosa feia que ser Familiar de la Inquisició fóra un càrrec molt preuat. Pel que he pogut observar, almenys en Cocentaina, aquest càrrec es conservava molt dins de certes famílies, així que, si eres de la Vila Comtal i tens algun d'aquests cognoms, ja saps a que es dedicaven, probablement, els teus avantpassats...

Insa, un valent caigut en la Guerra de Cuba

Les guerres, per definició, no ens agraden. Tanmateix, crec que és just fer honors als valents que, bé perquè els va tocar, bé perquè es van presentar voluntaris, van anar a defensar el país en una desgraciada guerra.

El Maine, detonant de la Guerra de Cuba

Hui toca parlar del José (Pepe) Insa Domínguez, germà de la meua besàvia Filomena. Al Pepe li va tocar anar a la Guerra de Cuba, una guerra donada per perduda inclús abans de començar. Tot i això, Espanya s'hi havia de presentar a defensar el poc honor que li quedava després de la pèrdua de pràcticament totes les colònies.

A aquesta guerra van haver d'anar xicons sense cap entrenament militar i, en general, poca experiència en la vida. El Pepe va néixer en Cocentaina en 1876 -batejat en el Salvador el 13 de març del mateix any- i va morir en Cuba el 23 d'agost del 1898, en 22 anys, just havent complert la majoria d'edat. La causa de la mort van ser els vòmits provocats per l'escorbut, una malaltia habitual de l'època per aquells que feien viatges transatlàntics, per culpa de la falta de vitamina C. La seua mort es va certificar en Sancti Spiritus, en l'antiga província de Santa Clara, Cuba, formant part del cos d'infanteria "Tetuan". Per tant, hui toca rendir honors a aquests jóvens valents que van haver de deixar les seues famílies i mai no van tornar per retrobar-se.

Ací vos pose l'enllaç on està el registre de defunció del Pepe Insa, per si algú té curiositat -per error està registrat com José Iza Domínguez-.

Gorriaran, un huit cognoms bascos a Cocentaina

Els socarrats sempre hem estat un poc "brutos": pa fet a punyaes, vi fet a pataes, deia, al menys fa uns anys, un cartell al Nou Raspa. Si algú es preguntava d'on venia aquesta presumpta rudesa, probablement serà de Domingo Gorriaran Udaquiola Arbide i, segur, cinc cognoms bascos més que encara no he tingut a bé descobrir.

Errezil, d'on era l'avi de Domingo Gorriaran Udaquiola

El Domingo va néixer a Asteasu (actual Guipúscoa), en 1663 i tenim registrada la seua presència en Cocentaina en 1696 en motiu del seu casament, en Santa Maria, amb Maria González Cardona. Un poc més tard, en 1702, tenim també registrat el casament del seu germà, el Pedro, amb la Tomasa Giner. Tot i les tres filles i dos fills del Domingo -no tenim registrat cap fill/a del Pedro- el cognom Gorriaran no ha trascendit als temps moderns, però vos assegure que aquest cognom es tan socarrat com qualsevol altre.

La professió del Domingo era de pedrapiquer i tinc indicis que va parar en Cocentaina perquè va ser contractat per la construcció del campanar de Santa Maria. Per tant, un personatge que, segur que ha fet més que qualsevol de nosaltres per la nostra Vila Comtal.

Per acabar de rissar la història, una de les filles del Domingo, la Maria Anna Teresa Francisca Domingo Bonaventura Gorriaran González es va casar amb un dels "francesos" dels quals he parlat en posts anteriors, concretament amb el Joseph Frances Matheu Vaus Richart. Per tant, la família dels Gorriaran, que més endavant s'integraran amb els Reig, condensen la història de Cocentaina dels últims 400 anys.

Ací vos pose l'enllaç al buscador d'arxius parroquials de la Diòcesi de San Sebastian, per si voleu curiosejar la branca basca dels socarrats.

Briet, Mompó i Richart, els calderers alvernesos (i II)

En un post previ vaig explicar el procés migratori del Cantal (Alvèrnia, França) cap a Cocentaina al llarg del segle XVIII. Segons investigacions acadèmiques, la professió majoritària d'aquesta gent era la de fabricar calderes. De fet, s'ha documentat que aquestes famílies solien emigrar cap a poblacions dels Regnes d'Aragó i de València amb tradició calderera, com L'Olleria (València), Nules (Castelló) o Calamocha (Terol). De fet, per exemple, en L'Olleria podem trobar també un cognom molt popular, Mompó, de clara ascendència francesa i que també té certa presència en Cocentaina. Però què van venir a fer a la nostra Vila Comtal aquestes famílies?

Paratge de la Querola

Parlant en un investigador aragonès especialista en aquest tema, em va recomanar que preguntara entre els meus familiars si a Cocentaina hi havia alguna mina de coure, fet que, se'ns dubte, haguera atès l'atenció d'aquests alvernesos. I, sabeu què? Bingo! Segons m'han comentat, la mina abandonada que s'ubica en el paratge de la Querola i la Boronà a curta distància de les Huit Piletes, pertanyia i era explotada per la meua família fins la Guerra Civil. Encara no he tingut l'oportunitat de confirmar quin era el mineral que s'extreia en aquella mina, però diversos testimonis m'han dit que era coure. Ara, aquell paratge és més conegut pels fòssils del Cretaci que s'hi poden trobar per les terres remogudes per l'explotació minera, que pel propi mineral, però amb quasi total seguretat, això és el que va atreure l'atenció dels nostres avantpassats.

De fet, a part dels cognoms ja citats, altres cognoms ben comuns en Cocentaina també venen d'aquest efecte migratori, com Briet o Briva, Raigal (o Rigal) o Camí, i d'altres que tinc sota sospita com Richart o Canto (de Cantal). Si voleu consultar qui eren els francesos de Cocentaina, ací vos passe l'enllaç de la consulta feta en els arxius parroquials. Sort!

Faus, Montagut i Inglada, els calderers alvernesos (I)

Prosseguint en les meues recerques per elaborar el meu arbre genealògic, de sobte vaig descobrir que un bon grapat d'avantpassats, residents en Cocentaina eren d’ascendència francesa. Investigant i aprofundint en la matèria vaig descobrir que en Cocentaina es va instal·lar al llarg de tot el segle XVIII un ghetto de francesos, tots ells provenint de la regió d'Alvèrnia. A ningú no se li escapa que aquesta data és l'època -principis de segle- en la que els Borbons (francesos) guanyen la Guerra de Successió i, per tant, segurament, els súbdits d'aquell altre país tindrien certes facilitats per instal·lar-se en les Espanyes.

Natxo visitant els masos de Fraissi (Ali)

Investigant aquest fenomen migratori als registres parroquials de Cocentaina, podem trobar més d'un centenar de francesos que venen a la Vila Comtal de forma progressiva des de principis del segle XVIII fins mitjans del XIX i, encara més sorprenentment, tots del mateix xicotet rotgle del departament del Cantal -en França els departaments serien l'equivalent espanyol a les províncies-, en concret, dels municipis de Barriac de Plèus i d'Ali, del bisbat de Claramunt. El departament del Cantal també ha digitalitzat els seus registres parroquials i, amb un poc de paciència, totes aquestes famílies també es poden traçar 100 o 200 anys cap enrere. Ací està l'enllaç per si algú li pot interessar.

Els cognoms de totes aquelles famílies: Vaur, Lafon, Langlade, Montaud, Baladier, Chaumeil, etc. van deformant-se i catalanitzant-se fins les grafies actuals: Faus, La Font, Inglada (o Langlada), Montagut, Baladier o Jaumelí. De tots aquests cognoms, els dos únics que han sobreviscut entre els socarrats contemporanis són Faus i Montagut. Així que, si teniu qualsevol d'aquests cognoms i sou de Cocentaina, ja sabeu d'on veniu.

Aquest efecte migratori d'Alvèrnia cap al Regne de València i Aragó ha estat documentat per altres investigadors en altres poblacions com L'Olleria (València), Nules (Castelló) i Calamocha (Terol). Però què tenen en comú aquestes poblacions? Doncs que hi ha una antiga tradició de fabricació de calderes -o olles-. De fet, està documentat que una professió habitual d'aquests immigrants era la de calderers, per això es van establir en llocs com L'Olleria -lloc amb gran tradició en la fabricació d'olles-, Nules -amb molta ceràmica i, per tant, també un ofici, el de calderer, amb molta prominència- i el mateix a Calamocha. Però a què van venir totes aquestes famílies a Cocentaina? Per no allargar-me més, ho descobriré en el següent post.

Reig, els ermitans d'Orito

Si per algun cognom hem de començar aquest blog, sens dubte, és Reig. No perquè siga el meu segon cognom, sinó perquè si haguérem de dir un cognom genuïnament socarrat, Reig seria un dels clars candidats. Per comprovar-ho sols fa falta donar-se una breu passejada pel cementeri de Cocentaina i anar fixant-se en les làpides. En un gran nombre d'elles veurem aquest cognom. També, si anem a la web de l'Institut Nacional d'Estadística, comprovarem que el 0,72% de la població de la província té aquest cognom com a primer cognom, solament sent superat per la província de Lleida on el percentatge dels Reig puja al 0,79%. De fet, no és estrany aquest fet, donat el documentadíssim procés de repoblament que durant l'edat mitjana vam experimentar de les gents i pobles de Lleida. Això també explica perquè tenim a la nostra contornada tanta presència de cognoms amb noms de pobles catalans -incloent la Franja de Ponent-, com Alòs, Valls, Cardona, Balaguer, Cervera, Figuerola, Manresa, Barcelona, Blanes, Ripoll, Lledó o, simplement, Català.

Júlia, Natxo i Jaume visitant Orito

Doncs bé, als arxius parroquials de Cocentaina, el primer naixement d'un Reig que tenim documentat és el de la Guisabet Reig, en 1570, filla del Miquel Jolia Reig i batejada el mateix dia del seu naixement a Santa Maria. Jo en el meu arbre tinc 70 avantpassats que tenen per primer o segon cognom Reig -dos d'ells tenen Reig per primer i segon cognom-, però cap d'ells sembla que siga, amb la informació que tinc a dia de hui, la Guisabet ni el Miquel Jolia. Els primers Reig que jo tinc documentats com avantpassats són el Vicent, el Hyeroni, el Gines i la Margarita Reig, nascuts els quatre en algun moment indeterminat en la segona meitat del segle XVI -qui sap si, potser, els quatre eren germans-.

Però si hem de parlar d'històries curioses, no puc deixar d'esmentar la història del Jusep de Jaume Reig, casat amb la Margarita Anna Solbes, nascuts els dos pels finals del segle XVII, ella en Monfort  -ell no ho sé, però sospite que en Cocentaina- i morts els dos en Cocentaina el 1722. De professió, els dos, ermitans de Nostra Senyora d'Orito, en Monfort. Fa uns mesos vaig visitar aquesta ermita i resulta que és popular perquè allà és on va anar a predicar Sant Pasqual Baylón. I, curiosament, al llarg de la infància he tingut dos efímeres relacions amb aquest particular sant, la primera perquè en morir-se la meua besàvia, la M. Carmen Reig Falcó vam heretar una estàtua d'aquest sant, que a l'hora, ella havia heretat d'un oncle seu capellà, i la segona perquè un tio de ma mare, en veure aquella estàtua, em va comentar que de xicotets els feien resar, justament, a Sant Pasqual Baylón. Dos coincidències gens sorprenents si ara veig amb perspectiva la història d'aquesta branca dels Reig.

De fet, lo dels ermitans veig que no sols era una professió que es propagava cap als fills -el Joseph Reig Solbes també va continuar amb la professió familiar-, sinó que també tinc documentats altres Reig del segle XVIII que també es dedicaven a aquesta curiosa professió, com el matrimoni de la Margarita Anna Reig i el Luis Moltó, ermitans de Santa Bàrbara (Cocentaina), o el matrimoni del Miquel Domènech i la Gerònima Richart, ermitans de Sant Cristòfol (Cocentaina) i que en poques generacions van acabar emparentant amb els Reig.

Els cognoms de Cocentaina

Fa aproximadament un mig any va contactar amb mi, a través d'una xarxa social, una desconeguda familiar meua, l'Alejandra. Ella havia descobert a través de l'ADN que érem cosins llunyans i volia saber, per curiositat, en quin punt del nostre arbre genealògic entroncàvem. Tot i que és un tema que sempre m'havia despertat interès, en aquell moment l'arbre genealògic de la meua família que jo tenia documentat, no abastava més de 4 ó 5 generacions. Quan li vaig comentar a l'Alejandra, ella em va obrir els ulls a una eina que m'ha ajudat a fer créixer el meu arbre genealògic d'una trentena de persones a més de 1.100 persones, de moment. De fet, em consta que l'arbre genealògic de l'Alejandra abasta ara mateix a més de 6.000 persones. En el meu cas, en moltes de les branques familiars he pogut arribar fins principis del segle XVI. La qual cosa és més que impressionant.

Aquesta eina no és altra que el titànic esforç que algunes arxidiòcesis i diòcesis estan fent per digitalitzar i obrir gratuïtament a tot el públic els seus arxius parroquials. Per tant, en primer lloc vull agrair públicament a l'Arxidiòcesi de València i la Diòcesi d'Oriola-Alacant aquest esforç. També, no voldria deixar-me en els agraïments la Diòcesi de San Sebastian, en la que també he fet alguna consulta en els seus fons parroquials i els arxius registrals de la província francesa del Cantal (Alvèrnia), d'on, precisament, venen molts socarrats. En els agraïments, no vull deixar-me a totes les persones anònimes, com la Inés, de l'arxiu de l'Arxidiòcesi de València que m'han ajudat amb totes aquestes recerques de forma completament desinteressada.

Ací pose els enllaços als fons documentals de l'Arxidiòcesi de València i la Diòcesi d'Oriola-Alacant per a qui li puga interessar.

Així doncs, comence ara un bloc on exposaré algunes històries increïbles que he anat documentant al llarg de les meues recerques per elaborar el meu arbre genealògic. El que també és increïble és que, per part de mare, el 99% dels avantpassats són de Cocentaina fins el segle XVI, la qual cosa converteix en una autèntica broma allò de "Ocho apellidos vascos", ja que ma mare pot presumir de més de 1.100 cognoms socarrats. Per tant, el fil conductor d'aquest bloc són els cognoms de Cocentaina. Cognoms, tots ells, tan populars en la nostra estimada Vila Comtal com Agulló, Albors, Blanquer, Brotons, Carbonell, Cardona, Domènech, Enguix, Falcó, Faus, Fenollar, Ferrer, Figuerola, Giner, Ibáñez, Iborra o Ivorra, Insa, Jordà, Jover, Margarit, Miralles, Moltó, Montava, Oltra, Palacios, Pérez o Pèris, Prats, Ribelles, Richart, Reig, Sala, Sancho, Seguí, Sellés, Sempere, Torró, Trenzano, Vidal i un llarguíssim etcètera.

Espere que gaudiu.